dilluns, 4 d’abril de 2011

Fukushima de "moda" i credibilitat dels governs per terra

No fa ni tan sols un mes que ens llevàvem amb una de les pitjors notícies d’abast mundial, era aquell matí 11 de març quant ens arribaven les primeres imatges d’aquell terratrèmol de 8.9 graus a l’escala de Richter que va sacsejar durant 2 minuts tota la costa Japonesa del pacífic, a la regió de Tōhoku. Però la sacsejada no anava sola, ja que 20 minuts després va arribar una onada d’uns 10 metres d’alçada que va arrasar totes les poblacions costeres deixant un caos de runa en llocs on abans s’hi feia vida normal i prop de 12.000 morts i a hores d’ara encara mes de 15.000 desapareguts.

Un gran cop per un país com el Japó lleugerament “acostumat” a rebre sacsejades de la nostre mare, però no tan preparats per rebre una inundació de tals característiques, amb una força brutal.

El problema que segueix és que a la zona afectada per el terratrèmol i posterior tsunami, s’hi trobava una central nuclear, la ja “famosa” Central de Fukushima, la qual va resultar greument afectada i que ha esdevingut un maldecap socioeconòmic mundial, s’està escapant radiació nuclear per tot arreu i tenim els polítics de cada país que posseeixen centrals nuclears tranquil·litzant a la població amb l’argument de que “això aquí, seria impensable!” clar, què han de dir? Tenim les nostres centrals en pitjors condicions que la de Fukushima? Es evident que els governs no sembrarien el pànic, encara que el país estigui a punt d’estavellar-se. Ells diuen que tot marxa be i que no passa absolutament res ( només cal veure els discursos de Zapatero l’any 2007 quan començava la crisi econòmica la qual segons ell només era “una pequeña recesión económica” en fi, que actualment no t’has de creure mai aquells comunicats oficials que anys endarrere eren tan encoratjadors, avui dia resulten ser clars tapadores. 

Amb tot el rebombori de Fukushima els “ecologistes” i els que no ho son tant, han tornat a treure a debat tot el tema de les nuclears i la seva seguretat a la població, i s’han tornat a posar a debat temes com; Calen les centrals nuclears?, Realment ens aporten l’energia necessària com per suportar el risc que comporta? I una sèrie de preguntes més que posen de manifest  com d’inconscients som els humans creant centrals que amb un tremolor s’esquerden i produeixen grans desastres ecològics al seu voltant, recordant el vell Chernóbil ( en aquest cas però no va ser un tremolor sinó un accident humà) ens recorden com de perillós es aquest tipus d’energia .

Només cal veure com en menys de 3 dies la comissió Europea es va afanyar a rebaixar els anys de vida útil de les centrals que feia tan sols un mes es va aprovar de allargar-les, i Alemanya en va ordenar el tancament de gran part de les seves factories radioactives.
Amb aquests exemples veiem com la societat humana vivim i avancem encara a ple segle XXI amb el mètode col·loquialment conegut com “mètode de les osties” i que consisteix en anar desenvolupant-nos fotent-nos de cap constantment amb els nostres sistemes, i actuant segons veiem que reacciona la població, sense pensar en que abans hi ha hagut d’haver-hi uns conillets d’índies que han hagut de provar l’experiència, i que en molts casos han resultat morts inútilment i injustament.

Crec que hauríem d’avançar amb el cap i el cor i no amb les mans i els diners, però es clar, sortirà el típic que dirà que sense diners el país no es res i sense ma d’obra no hi ha diners i tornarem a engegar la cadena fins que algun altre dia algú altre es torni a replantejar el sistema i així infinites vegades fins que arribi la fi del mon, així doncs que hem de fer? Doncs crec que  viure i ser feliços mentre puguem i procurar el bé per casa nostra.