dilluns, 23 de maig de 2011

Política esgotadora i aclaparadora


Tot humà que visqui dins de les fronteres Espanyoles tindrà constància que el passat diumenge 22 de maig es van cel·lebrar els comicis autonòmics i municipals de varies comunitats autònomes (no totes).
Amb els resultats a la mà de dites eleccions em sorgeixen vàries preocupacions com a ciutadà espanyol (per desgràcia) que sóc.

La primera (a nivell estatal), senzillament no entenc com un partit com el PP pot desbancar tantíssim el PSOE a tants ajuntaments veient i recordant el que van fer... em venen al cap els 291 morts d’Atocha aquell matí del 11M, els constants casos de corrupció (Camps, i els seus esmòquings   entre d’altres...) el famós i oblidat “Prestige” que va desgraciar la costa Gallega entre molts d’altres, com a conclusió podríem indicar que la població del país veí no té memòria, (notícia que no em sorprèn) i per la qual cosa indirectament ja sabem a hores d’ara quin serà el successor de ZP, comença per “R” i acaba per “Y” algú o sap? Super complicat oi?

 A nivell català però el PP es manté sempre a terceres files “per sort” ja que en aquest petit país que som hi ha hagut una clara victòria Convergent (CIU), encara que els polítics del logotip de l’àguila han avançat notablement en moltes regions i inclús han arribat a ser la força més votada a la coneguda població de Badalona ( sí, tots tenim al cap aquella imatge de la Camacho ensenyant la seva esplèndida dentadura i saltant com un llengot abraçat a un humà que diuen que serà l’alcalde d’aquesta ciutat metropolitana). 

També cal destacar la victòria i canvi de govern a l’ajuntament de la capital catalana amb Trias al capdavant, sens dubte un partit que està de glòria aquests dies ja que fa uns mesos va posicionar un president de la Generalitat i ara ha dominat clarament les eleccions a nivell municipal.

No oblidem però forces polítiques com ICV o ERC que estan desapareixent de molts ajuntaments o un PSC que no aixeca cap, totes tres ferides encara de la estavellada monumental de les eleccions autonòmiques catalanes del passat novembre, es el preu que els hi toca pagar veient com van actuar, aquets passats set  anys de govern i des-govern.

 Cal recordar que en general hi ha hagut prop del 53.3% de participació, una participació “crec” baixa per pertànyer a un país teòricament “desenvolupat” i culturalment avançat.

 Tot hi així, i com a crítica personal, estic en desacord amb les campanyes electorals que es fan..... qui no s’ha preguntat mai quin cost té tot el material electoral que veiem com tenyeix les nostres ciutats i viles quinze dies abans dels sufragis?  (sense dir que posteriorment ni ha moltes que no són retirades) i tot el cost de correu electoral? Que no hi ha paperetes per votar quan vas a davant de l’urna? A totes les que he anat tens una bona estesa de paperetes per escollir...perquè les envien a casa? Quan la gran majoria acaben estripades i tirades al reciclatge sense ni tan sols ser llegides. I tots aquells mítings amb esmorzars i veure per tothom qui ho paga això? No sé però crec que “en general” es podria motivar a la població d’altres maneres políticament parlant i els polítics haurien de ser exactament això “polítics” duran la campanya electoral i no una espècie de venedors d’enciclopèdies ambulants repartint falses esperances “porahi”. 

Crec que hi ha molta població cansada de la classe política en general es veu e les urnes, es nota als carrers quan preguntes a algú sigui jove o gran que en pensa de política tots responent alguna cosa semblant a: “ que facin el que vulguin aquella colla de vividors, votem el que votem acabaran fent el que vulguin”  o senzillament un “ jo passo d’aquestes coses”.

En fi, espero que les mobilitzacions dels “indignats” que van néixer al Km 0, i que en poc temps  s’estan fent arreu del territori i que inclús a passat les fronteres amb el nom de “SpanishRevolution” serveixi com a llavor d’algun canvi que un cop germinat i regat ens doni algun que altre fruit que faci veure que el sistema polític no està tan degradat com alguns pensen i que la veu d’un poble que s’està unint sense organització prèvia pot fer canviar les coses, perquè mirat fredament els que escollim som nosaltres, o si més no ho “hauríem de ser”. Sort!

dilluns, 4 d’abril de 2011

Fukushima de "moda" i credibilitat dels governs per terra

No fa ni tan sols un mes que ens llevàvem amb una de les pitjors notícies d’abast mundial, era aquell matí 11 de març quant ens arribaven les primeres imatges d’aquell terratrèmol de 8.9 graus a l’escala de Richter que va sacsejar durant 2 minuts tota la costa Japonesa del pacífic, a la regió de Tōhoku. Però la sacsejada no anava sola, ja que 20 minuts després va arribar una onada d’uns 10 metres d’alçada que va arrasar totes les poblacions costeres deixant un caos de runa en llocs on abans s’hi feia vida normal i prop de 12.000 morts i a hores d’ara encara mes de 15.000 desapareguts.

Un gran cop per un país com el Japó lleugerament “acostumat” a rebre sacsejades de la nostre mare, però no tan preparats per rebre una inundació de tals característiques, amb una força brutal.

El problema que segueix és que a la zona afectada per el terratrèmol i posterior tsunami, s’hi trobava una central nuclear, la ja “famosa” Central de Fukushima, la qual va resultar greument afectada i que ha esdevingut un maldecap socioeconòmic mundial, s’està escapant radiació nuclear per tot arreu i tenim els polítics de cada país que posseeixen centrals nuclears tranquil·litzant a la població amb l’argument de que “això aquí, seria impensable!” clar, què han de dir? Tenim les nostres centrals en pitjors condicions que la de Fukushima? Es evident que els governs no sembrarien el pànic, encara que el país estigui a punt d’estavellar-se. Ells diuen que tot marxa be i que no passa absolutament res ( només cal veure els discursos de Zapatero l’any 2007 quan començava la crisi econòmica la qual segons ell només era “una pequeña recesión económica” en fi, que actualment no t’has de creure mai aquells comunicats oficials que anys endarrere eren tan encoratjadors, avui dia resulten ser clars tapadores. 

Amb tot el rebombori de Fukushima els “ecologistes” i els que no ho son tant, han tornat a treure a debat tot el tema de les nuclears i la seva seguretat a la població, i s’han tornat a posar a debat temes com; Calen les centrals nuclears?, Realment ens aporten l’energia necessària com per suportar el risc que comporta? I una sèrie de preguntes més que posen de manifest  com d’inconscients som els humans creant centrals que amb un tremolor s’esquerden i produeixen grans desastres ecològics al seu voltant, recordant el vell Chernóbil ( en aquest cas però no va ser un tremolor sinó un accident humà) ens recorden com de perillós es aquest tipus d’energia .

Només cal veure com en menys de 3 dies la comissió Europea es va afanyar a rebaixar els anys de vida útil de les centrals que feia tan sols un mes es va aprovar de allargar-les, i Alemanya en va ordenar el tancament de gran part de les seves factories radioactives.
Amb aquests exemples veiem com la societat humana vivim i avancem encara a ple segle XXI amb el mètode col·loquialment conegut com “mètode de les osties” i que consisteix en anar desenvolupant-nos fotent-nos de cap constantment amb els nostres sistemes, i actuant segons veiem que reacciona la població, sense pensar en que abans hi ha hagut d’haver-hi uns conillets d’índies que han hagut de provar l’experiència, i que en molts casos han resultat morts inútilment i injustament.

Crec que hauríem d’avançar amb el cap i el cor i no amb les mans i els diners, però es clar, sortirà el típic que dirà que sense diners el país no es res i sense ma d’obra no hi ha diners i tornarem a engegar la cadena fins que algun altre dia algú altre es torni a replantejar el sistema i així infinites vegades fins que arribi la fi del mon, així doncs que hem de fer? Doncs crec que  viure i ser feliços mentre puguem i procurar el bé per casa nostra.